Exercicis voluntaris sobre varietats dialectals

Llegiu els textos següents i digueu a quina varietat dialectal pertanyen i les característiques que us han permès detectar-la:

"- No siguis hipòcrita, ni ens vàrem estimar ni ens miràvem als ulls, tu i jo!
-Supòs que convidar-te a una ampolla de xampany, lluny d'aquest guirigall, seria una proposició estúpida.
-Visc amb un homo, Ricard. És dins aquesta sala.
-Mentir és innecessari. A més, no és el teu estil.
-Tot just fa cinc setmanes que el conec.
-Jo també tenc companyia. Una moixeta. Molly Bloom. T'enyor. Per què vas ser tan cruel?
-La crueltat és contagiosa com la pesta (...) Ja no ens podem enganar, Ricard, som adults. Disposares del temps que et pertocava i el vares tudar a mans foradades. Em fas llàstima, creu-me. Ets tan buit, tan desgraciat!"
Miquel MAS, Camí de palau (1995).


- "Ja serà castigada la fierota", va fer a ell mateix el Nasprim, en entrant al bureu... I va posar, amb precaució, la cosa bruta dins una capseta tota guarnida de cotó fluix i estacada amb un riban de surà blau. El de la maixina d'escriure li va fer l'adreça sus d'un paper d'etiqueta, i per mor de millor reíxer, ho va fer certificar amb vint-i-nou sous. L'endemà de matí, el carter es presentava a l'entrada del magasin portant amb traça al bot dels dits, la petita capsa ben adobadeta i demanava Madimosela Xixí per la signatura. Caram com va anar eixorida la nineta! I que es va cuitir de desfer el paquetot! (...)Tothom se pensava que era un cadó..."
Carles GRANDÓ "Les estisores" (1978).

" El padrí de cal Pambarra era el vell més vell de Vacalforges, un poblet de pagès on la gent madura a trenta anys i la resta de la vida se la passen recordant la joventut. El padrí de cal Pambarra, però, tenia noranta-no-sé-quantes més anyades i era el vell més jove de tota la comarca. Anava cada dia al tros a podar les branques seques dels presseguers, a collir pomes, a plegar cargols entre l'alfals... Molts joves li envejaven la cara rosada i la manca de gepa. -És que lo tros me done la vida, coi! I no hi havia ningú que el deturés. Un cop s'havia embolicat la faixa negra agafava la mangala i, cames tin-te-no-caiguis, cap a pasturar! (...) "-Sóc massa coses, xiquet...Lo noi de cal Setrill ha començat a recordâ'm que quan vai nàixer ja era fill i germà després hai set primer lo promès i després l'home de la meua dona: en casâ'm ja vai començar a ser moltes més coses com ara cunyat, parent..."
Joan BARCELÓ,Miracles i Espectres (1977).