Llegiu els textos següents i digueu a quina varietat dialectal pertanyen i les característiques que us han permès detectar-la:
"- No siguis hipòcrita, ni ens vàrem estimar ni ens miràvem als ulls, tu i jo! -Supòs que convidar-te a una ampolla de xampany, lluny d'aquest guirigall, seria una proposició estúpida. -Visc amb un homo, Ricard. És dins aquesta sala. -Mentir és innecessari. A més, no és el teu estil. -Tot just fa cinc setmanes que el conec. -Jo també tenc companyia. Una moixeta. Molly Bloom. T'enyor. Per què vas ser tan cruel? -La crueltat és contagiosa com la pesta (...) Ja no ens podem enganar, Ricard, som adults. Disposares del temps que et pertocava i el vares tudar a mans foradades. Em fas llàstima, creu-me. Ets tan buit, tan desgraciat!"Miquel MAS, Camí de palau (1995).- "Ja serà castigada la fierota", va fer a ell mateix el Nasprim, en entrant al bureu... I va posar, amb precaució, la cosa bruta dins una capseta tota guarnida de cotó fluix i estacada amb un riban de surà blau. El de la maixina d'escriure li va fer l'adreça sus d'un paper d'etiqueta, i per mor de millor reíxer, ho va fer certificar amb vint-i-nou sous. L'endemà de matí, el carter es presentava a l'entrada del magasin portant amb traça al bot dels dits, la petita capsa ben adobadeta i demanava Madimosela Xixí per la signatura. Caram com va anar eixorida la nineta! I que es va cuitir de desfer el paquetot! (...)Tothom se pensava que era un cadó..." Carles GRANDÓ "Les estisores" (1978)." El padrí de cal Pambarra era el vell més vell de Vacalforges, un poblet de pagès on la gent madura a trenta anys i la resta de la vida se la passen recordant la joventut. El padrí de cal Pambarra, però, tenia noranta-no-sé-quantes més anyades i era el vell més jove de tota la comarca. Anava cada dia al tros a podar les branques seques dels presseguers, a collir pomes, a plegar cargols entre l'alfals... Molts joves li envejaven la cara rosada i la manca de gepa. -És que lo tros me done la vida, coi! I no hi havia ningú que el deturés. Un cop s'havia embolicat la faixa negra agafava la mangala i, cames tin-te-no-caiguis, cap a pasturar! (...) "-Sóc massa coses, xiquet...Lo noi de cal Setrill ha començat a recordâ'm que quan vai nàixer ja era fill i germà després hai set primer lo promès i després l'home de la meua dona: en casâ'm ja vai començar a ser moltes més coses com ara cunyat, parent..." Joan BARCELÓ,Miracles i Espectres (1977).
